Crítica

Escrit per Glòria Bosch

Daniel Berdala, un lloc per rebre l'absència.

El que toca tota pintura veritable és una absència.
John Berger

L’experiència de l’home, la seva inquietud existencial, és una trama mental que refrega el què és visible per extreure el què és invisible, i Daniel Berdala, des de les seves pintures, expressa l’evolució de la vida, d’una vida que no podria assolir-se sense estar vinculada a l’experiència del seu propi cos, sense ser una clara referència a aquell fluir constant que enllaça la memòria amb l’emoció i el moviment.


Metàfores del dolor, la mort, l’oblit, l’esperança... Fragilitats que de manera progressiva delaten l’horitzó de la pèrdua fins transformar-se en una autèntica metàfora de l’espai íntim que enfonsa l’horitzó “en una distància infinita” com diria Diderot.


De fet, els paisatges de Berdala, com els romàntics em fa pensar en Friedrich i en algunes imatges oníriques- o les abstraccions d’un Rothko, existeixen en funció d’una experiència viscuda. Són paisatges ficticis que sorgeixen com a metàfora entre l’autor i el seu entorn emocional, unes percepcions que - com ocorre en els seus horitzons pintats- tendeixen a la supressió de fronteres, de límits que puguin separar la ficció de la realitat, la naturalesa del què és artificial. Tot i que el pintor trobi motius que puguin ordenar l’obra, la força de la seva pintura és el contingut implícit, aquell que no té més cara que l’absència. Berger aludeix a aquesta absència: "de no ser per la pintura, no seriem conscients. I això seria el què perdríem".


Per a Berdala crear no és cap imperatiu. Només precisa tenir aquella "habitació pròpia" que reclamava Virginia Woolf, la soledat i el silenci necessaris per buidar-se. El fet de que treballi al seu estudi, que les muntanyes habitin el seu paisatge, és només quelcom quotidià que interioritza dia a dia, com succeeix amb l’efecte acumulatiu dels seus paisatges (Nepal, Brasil, Xile, Mèxic...). Mai pinta fora del seu estudi, de la seva "habitació pròpia" –com a molt, omple alguns quaderns de notes durant les seves estades a altres llocs–; perquè l'obra és mental i fruit de l'acte d’humanitat que representa viure. Si hi ha una col·laboració amb l'entorn, un context que s'universalitza en contacte amb les emocions i li fa tan sols companyia; perquè les seves imatges neixen, es fan, adquireixen forma i color, quan tot ha desaparegut de la seva mirada. L'únic important per a ell és saber que pot dedicar-se a un treball íntim, el que desitja, sense plantejar-se objectius que facin de la seva obra un mer aparador propagandístic. Només llavors, l'artista serà honest amb si mateix i sabrà aïllar-se de l’engany, de la facilitat amb la que es pot construir qualsevol esquema empresarial. Per a ell, l'única satisfacció consisteix en aquesta honestedat que provoca emocions en l’espectador.

Escoltar la pintura

L’ART MAI EXPRESSA ALTRE COSA QUE EL SEU PROPI SER.
TÉ LA SEVA VIDA INDEPENDENT, EL MATEIX QUE EL PENSAMENT, 
I ES DESENVOLUPA ÚNICAMENT SOBRE ELS SEUS PROPIS TRAÇATS.
Oscar Wilde

Ens movem sobre arenes movedisses plenes de indiferència, distància, crueltat..., en un món on només progressa la mentida, la manipulació constant que articula les nostres vides, on tot és grosserament inhumà, on cruelment s’habita la indiferència; i el valor de construir dia a dia el teu propi camí en la soledat del taller, aquell caminar enganxat a la corda fluixa de les emocions, és quasi un acte de temeritat. Però també és veritat que la fragilitat de totes les coses que ens rodegen obre horitzons anònims en l’artista i reviu la puresa dels seus sentiments en un procés invers al del nostre món, un procés on la incertesa i el temor han estat substituïts per aquella autèntica necessitat de calma que va de la obscuritat a la llum en lloc de debatre’s davant l’esterelitat. Però “passar de l’art d’un període al període mateix és el gran error que cometen tots els historiadors”, com va afirmar Wilde, de la mateixa manera que “Tot mal art prové de tornar a la Vida i a la Naturalesa, i erigir-les en ideals” perquè “La Vida i la Naturalesa podran a vegades formar part de la matèria brut de l’Art, ...(...) En el moment en què l’Art abdica del seu medi imaginatiu abdica del tot”. No s’equivocava Wilde i la seva ironia demolidora de convencions ja ens avisava de que l’artista ha d’evitar “la modernitat de la forma i la modernitat de l’assumpte”. 

 

Wilde deia que l’art expressa el seu propi ésser i hem d’entendre’l al marge de qualsevol cronologia, de la mateixa manera que Berger, en la nostra època escriu un llibre amb “sensació d’urgència” per a reunir en una “bossa de resistents” “als pintors de les coves rupestres, Rembrandt, un camperol romanès, els antics egipcis, un expert en la soledat de certes habitacions d’hotel, uns gossos a la mitja llum del crepuscle, un locutor de ràdio”... El fons que uneix aquest diàleg estén un pont cap a l’espectador per a que es doni compte “de que el què està succeint avui en el món és pervers i que les explicacions que ens acostumen a oferir al respecte són un munt de mentides”. En aquesta “bossa de resistents”, amb la convicció que representa, situaria sens dubte a Berdala.

 

Abans parlava de l’absència, de la manera que té Berger d’analitzar el procés d’una obra, just en l’estat que provoca la “desaparició”, perquè l’autor es converteix en l’intermediari entre l’estat d’ànim que expressa el seu dolor, temor, esperança, calma, tranquil·litat, pau, intemporalitat, lleugeresa, ingravidesa..., i la connexió que s’estableix amb l’entorn. Com ja ens ha ensenyat tantes vegades la literatura, sobretot a finals del segle XIX i principis del XX, el dolor pot aplacar-se en contacte amb la naturalesa i restablir així l’equilibri emocional.

En el nostre cas, hauríem d’invertir, interioritzar, veure com les emocions externes de Berdala assoleixen l’equilibri a través d’un ordre imaginat que sorgeix de la seva ment i es converteix en paisatge. La naturalesa ja no és una observació externa sinó una necessitat interna que li permet expressar-se en termes climàtics.

Les pintures de Berdala reflexen el seu estat anímic. No és que siguin necessaris els seus títols, però cadascun d’ells construeix una imatge poètica que, sumada a la imatge pictòrica, ens permet comprendre una actitud davant la vida i el fer –segons la nostra percepció- una lectura oberta. És evident que les emocions són seves, però integren aquell contingut universal i anònim de l’ésser humà que ens fa còmplices, col·laboradors, provocant altres emocions. Aquest component atemporal és el que dóna validesa a una obra.

Entre les seves obres trobem nexes, les uneixen elements comuns que – en una progressió- avancen cap la síntesi i la depuració més absoluta. Poden ser, segons el moment, la terra i/o el mar, però una constant és el cel, el blau, per l’energia que li desprenen. Si la terra apareix en una part de les seves pintures, potser per concretar aquell desig de fugir cap endavant en busca de l’aire; la llum i la lleugeresa marquen el camí. 

Si la terra, les muntanyes d’aquelles obres inicials, podien ser els fantasmes del subconscient, en la seva evolució sembla com si tot s’hagués esborrat rera una neteja interior, com si el seu desig de calma i equilibri levités fins a assolir una filosofia zen.

La terra desapareix lentament per convertir-se en una prima taca que trenca la línia de l’horitzó i la seva duresa, com la del color o dels núvols de tantes altres obres, també s’alleugereix per donar pas a una necessitat de pau. El nexe aquí ja no és el seu referent físic sinó el silenci que produeixen els cels, la soledat d’aquells blaus transparents, el so despullat de la música que interpretava Glenn Gould en el seu piano quan ja havia traspassat totes les capes de silenci, totes les pantalles que molesten davant la necessitat de comunicació que desitgem aconseguir. Berdala aconsegueix aquella absència, aquella desaparició... Les muntanyes desapareixen i tot s’aplana en un horitzó sense límits, en una dissolució de plans que inverteix i anul·la les referències concretes per donar pas a la inconcreció d’una absència que levita en la seva pròpia ment.

 

El romanticisme inicial es despulla en aquesta dissolució de camps de percepció que van cap al blanc. Ens quedem amb les característiques bàsiques, amb l’alquímia, una metàfora que dilueix els elements... Som nosaltres qui ens construïm a cada pas i tot acaba de tornar a començar. El què emergia es dissol en el temps i en l’espai com les nostres emocions, sentiments, dolors..., amb la distància que aplana i tranquil·litza aquella incertesa que es debat entre el què és i el què no és. Tots els paisatges de Berdala són una metàfora de la condició humana i ens devoren fins fer-nos desaparèixer, fràgilment, com les nostres emocions, perquè ell mai permet que la mirada es pengi del què ja ha estat creat i fuig de qualsevol condicionant que la ennuvoleixi.

 

Paisatges que són pells, veus que sorgeixen de l’inconscient, temperatures que desgranen atmosferes, densitats que leviten fins desaparèixer, transparències que perforen l’emoció... L’artista posa els seus límits, com aquell marc tenyit, manipulat, que per a ell equival a una finestra. Però la obra viu darrera, s’extén i no s’acota: només es riu del límit, com la seva ment d’aquest taller que tan sols es converteix en “habitació pròpia” per exercir la seva pròpia llibertat i donar sortida a l’experiència subjectiva. Només el temor humà a la llibertat sent la necessitat de posar en setge, de tancar-se, com sovint succeeix amb els pensaments, les emocions..., oblidant la suma lucidesa de Wilde quan diu que “la meta conscient de la Vida és trobar expressió, i l’Art li ofereix certes formes formoses a través de les quals pot fer realitat aquella energia” o la de Shitao quan afirmava que “el pinzell serveix per salvar les coses del caos”, perquè l’art sempre és el resultat d’un diàleg sense fronteres (ni èpoques, ni formes, ni estils...) on, com diu Berger, "la cosa pintada parla, si ens parem a escoltar".

 

Glòria Bosch,

Directora d'art

Fundació Vilacasas